La planta gegant

Fa molts i molts anys, en una casa al camp hi vivia una mare, un pare i un fill. Aquest fill es deia Carles, tenia 9 anys i acabava de néixer la seva germaneta. Ell continuava treballant al camp amb el seu pare.

Però un bon dia el Carles, quan va anar al camp a treballar amb el seu pare, va trobar una llavor que no sabia de què era i la va plantar a la terra. La va regar i per aquell dia la feina ja s'havia acabat. Van anar a sopar i a dormir. L'endemà quan va anar al camp la planta ja era molt alta però la va anar regant i regant.

A la primavera, quan la planta ja era molt gran i havia fet flors de tots colors, una flor d'aquelles tenia un forat. El Carles va pujar a la planta i es va tirar pel forat i va anar a parar a una ciutat molt gran però ell només veia una part de la ciutat: només veia un riu rodó amb una barca per pujar a tothom el qui hi anés.

De cop va tocar un timbre, el Carles es va canviar de lloc, va baixar per un tobogan , va anar a parar a una platja i va pensar:
- Com que és un planta una part d'aigua és per alimentar-se i l'altre part és pels seus rius i mars interiors. Aquesta planta la guardaré sempre. Però per on es marxa si es pot saber? No ho veig i si no puc sortir què faré aquí dins de la planta? No hi ha menjar, ni caramels, ni llaminadures! No havia d'haver entrat aquí.

Després va tocar una campana, va sortir disparat com un coet i va caure sobre un matalàs.

Així es va escarmentar una mica. Aquell dia havia quedat amb la seva amiga Núria que era un pèl més petita, però eren molt amics. Quan en Carles va entrar a casa seva la seva mare li va dir:

- Que no havies quedat amb la Núria aquesta tarda?

- Sí però no me n'he enrecordat.

Va anar-li a dir a veure si el perdonava. Pel camí es va trobar la mare de la Núria i li va dir:

- I la Núria què fa ara mateix?

- Està a casa, al sofà davant de la llar de foc.

- Bé, ja ens veurem, adéu!

- Adéu, fins aviat.

Però quan va arribar a casa de la Núria va anar al costat d'ella i li va dir:

- Com estàs? Perdona'm siusplau.

- No, perdona'm tu. Jo tampoc m'hi he presentat perquè estic malalta.

- Ah, però jo no hi he anat al parc!

- Doncs jo tampoc. Quina casualitat!

- Doncs així ja ens hem perdonat, adéu!

Marta Boixader, 5è.