Discussió amb la Terra i la Lluna

Discussió amb la Terra i la Lluna
L’espai exterior de l’Univers, més enllà de la nostra atmosfera, ha de ser, de segur, molt silenciós, cosa que no s’entén gaire, perquè allà dalt hi ha una pila d’enormitats que sembla que hagin de fer molt terrabastall: explosions nuclears, forats negres que s’empassen la matèria com si fos una oliva, galàxies que xoquen amb grans castells de foc... Però així i tot, els que hi ha estat diuen que allò és molt silenciós. No els farem pas quedar com mentiders, però el que si podem dir és que no sempre hi ha hagut tant de silenci com ara, allà dalt.
Una nit de lluna plena d’hivern, la lluna va dir:
- Estic gelada de fred.
- Doncs jo, francament, no en tinc gens, de fred – contesta la Terra, estranyada de les esgarrifances de la seva vella veïna. - Vols dir que no deus tenir una mica de febre? No ho sé, et veig més blanca, avui, més pàl·lida.
- Noia, no sé pas què dir-te. De trobar-me, em trobo bé, si t’he de ser sincera. Però ves, tinc fred. I és que em penso que en fa molt, avui.
- Això són manies, maca. T’estàs fent vella, vet t’ho aquí. – tornà la Terra, com si ella fos una criatura de set anys.
- No, reina, no. Fet i fet, tens més anys tu que no pas jo.
- Potser sí, però jo els porto més bé que tu, ves què et dic – li replica la Terra.
- Ja t’empatolles, blaveta, ja t’empatolles. El que passa és que tu tens una mena de roba de planeta rica i jo vaig conilla com un satèl·lit pobre. – es queixa la Lluna – Per això no tens tant fred, tu.
- Això sí, jo sóc de casa bona i tu... tu ets una pobretona – s’estarrufa la Terra, amb una educació de maleducada.
- Vergonya te n’hauries de donar! Tu sempre embolicada amb alguna cosa i no t’has atrevit ni a deixar-me un trosset de núvol!
- Mira, maca, haver-te espavilat quan era hora!
- Sempre m’ho ha semblat que eres una salvatge!
- I tu, una fleuma!
- Potser sóc una fleuma, però no sóc una mala bèstia com tu – es defensa la Lluna.
- Quan no les pot haver, la guineu diu que són verdes – encara hi torna la Terra, per no quedar la última.
- Fatxenda!
- Figaflor!
- Pet podrit!
- Bleda assolellada!
- A que et punxo amb l’agulla de cosir!
- Ah si? Ui, quina por!
- Ves rient, tu! Què et penses, que no sóc atrevida? – contesta, tota molestada, la Lluna.
- No pateixis, ara em giro per no veure’t, mala bruixa!
- Adéu siau!
- Au marxa!
- Fins mai!
En aquell moment el sol les va sentir i els hi va dir:
- Vosaltres dues, què us heu cregut? Que sou les reines de l’espai? Doncs no torneu a treballar! A donar voltes, au!
I això és el què passa cada dia a l’espai allà enllà.

Ariadna 6è